Itinerari per la zona industrial de la colònia Sedó

0-. INTRODUCCIÓ.

La Colònia Sedó va ser fundada per Miquel Puig el 1846 quan va comprar un antic molí fariner que utilitzava l’energia del riu per moure la seva roda. La fàbrica pròpiament dita es va posar en marxa el 1850. Va estar en funcionament fins el 1980, quan va tancar definitivament les seves portes. Per tant, estem davant una fàbrica d’una història força dilatada en el temps, més de 130 anys.

1-. LA RESIDÈNCIA DE PUIG I LLAGOSTERA.

• La casa de Puig i Llagostera (fill del fundador de la Colònia) és una de les parts més antigues que encara es conserva de la Colònia. Es va construir a la dècada dels anys ’70 del s. XIX.
• Actualment es troba pràcticament encarada a l’entrada de la fàbrica, però hem de pensar que fins després de la Guerra Civil (anys ’40) l’entrada es situava uns dos-cents metres més amunt.
• La casa de Puig i Llagostera estava construïda entre les primeres cases pels obrers(hi havia dues fileres de cases). Fins i tot allotjava obrers en una part del seu edifici.
• Aquí va rebre la visita de personalitats importants de l’època com la del doctor Letamendi, el polític Zorilla o el mateix general Prim.

2-. LA FÀBRICA DE CARBUR.

• Ja en època d’Antoni Sedó (successor al davant de la fàbrica de Puig i Llagostera) s’enderrocarà una sèrie de cases obreres (situades al darrera de la casa de Puig i Llagostera) i es construirà una fàbrica de carbur.
• L’objectiu de fabricar carbur era el de produir aquest compost químic aprofitant l’excedent d’energia existent en molts moments. El carbur reacciona amb l’aigua produint un gas inflamable utilitzat durant molt de temps per il·luminar (carrers i cases).
• Una part de la producció era per consum intern, però també es venia fora.
• L’arc de totxo i ferro de l’entrada es va construir en l’època d’Antoni Sedó.

3-. L’EDIFICI DEL TISSATGE.

• El procés del tissatge consisteix en convertir el fil en teixit, entrecreuant els fils en un teler.
• Inicialment les dues fases essencials d’una fàbrica tèxtil (filatura i tissatge) es trobaven en un mateix edifici (l’actual edifici de la filatura), però al 1879 Puig i Llagostera construirà una nova sala independent de tissatge.
• Habitualment les sales de tissatge són d’una sola planta (no tenen pisos) degut al gran pes de la maquinària (els telers) i dels forts moviments de sotrac que poden fer sacsejar tot l’edifici.
• Quan més endavant s’ampliï la sala dels telers es farà més amunt (al costat de l’aqüeducte) aprofitant un desnivell natural del terreny per fer que una part de l’edifici quedi semi-soterrat i així aconseguir més humitat ambiental. L’ambient humit afavoria la resistència dels fils i evitava es trenquessin amb tanta facilitat.

4-. L’EDIFICI DE FILATURA.

• Procés pel qual transformem la matèria primera, en aquest cas cotó, en fil. Les màquines de filar es coneixen com a “contínues”.
• És l’edifici més gran de la fàbrica (140 m. de longitud) i la sala de filatura més gran de Catalunya.
• L’edifici de la filatura sempre és el més gran perquè es necessiten molts metres de fil per fer una peca de roba i perquè les màquines de filar ocupen molt espai.
• Les dimensions actuals no eren les originals, inicialment ens hem d’imaginar un edifici més petit i a tocar del canal, amb una roda de pales immensa per moure la maquinària.
• Des de la seva ubicació inicial, l’edifici es va anar engrandint i va arribar les dimensions actuals amb la instal·lació de la turbina que era moguda pel nou canal del Cairat (1880).

5-. EL CANAL.

• Abans de la construcció de la presa del Cairat i del canal de 4 km que porta l’aigua del riu fins la fàbrica, aquest canal és el que proporcionava l’energia necessària per moure les turbines de la fàbrica. La resclosa que desvia l’aigua del riu està situada a l’alçada de l’antiga fonda de la Colònia.

6-. L’EDIFICI DE L’ASSECADOR.

• És un edifici gran, compacte (quasi un quadrat) i força alt.
• Si observem la façana veurem que hi ha una clara diferència entre la part inferior amb parets de totxo “normals” i la part superior amb el totxo disposat de tal manera que deixés passar l’aire (na part actualment s’han cobert amb xapa metàl·lica).
• A la part inferior de l’edifici tenim espais destinats a seccions de manteniment de la fàbrica i la part superior dedicada a assecar la roba humida després del procés del tint.
• Un incendi ocorregut el 2015 va destruir una part de l’edifici, les restes d’aquell incident encara son força visibles.

7-. ESCALINATA.

• Al llarg de tot el recorregut haurem vist diverses escales de ferro forjat com aquesta, algunes en un estat de conservació evidentment millorable. És un element constructiu elegant i interessant.
• Serveixen per accedir als pisos superiors dels edificis i per connectar diversos edificis entre si (tint, blanqueig, assecador…).

8-. EDIFICI DE BLANQUEIG.

• El “blanqueig” és l’acabat a què son sotmesos els teixits un cop acabats, per eliminar-ne les impureses que els enfosqueixen i fer-los tornar més blancs.
• El procés de blanqueig tradicionalment es feia a les afores de Barcelona en grans prats per estendre la roba. Puig i Llagostera a partir de 1870 introduirà un procés de blanqueig químic que estalviava anar a Barcelona i millorable sensiblement la qualitat dels acabats i el preu de venda del producte.
• Aquest procés de blanqueig el trobem a molt poques fàbriques i sovint altres fabricants tèxtils, situats riu a munt, portaven els seus teixits a blanquejar aquí.
• Històricament la secció de blanqueig és la que menys vagues feia i la que va garantir la supervivència de la fàbrica en diversos moments molt crítics de la seva història.

9-. TALLERS I MAGATZEMS.

• En aquests edificis trobem part dels tallers on es feien tasques de manteniment a la fàbrica.
• Hem de pensar que a la Colònia Sedó hi havia electricistes, manyans, paletes, fusters, fonedors i fins i tot una bòbila (a l’exterior del recinte fabril). Tot el que necessitava la fàbrica pel seu funcionament es reparava i es feia aquí.

10-. PISCINA DE RESERVA D’AIGUA.

• Al final de la sala dels telers, ens trobem amb una enorme bassa d’aigua que tenia com a principal finalitat emmagatzemar aigua per tenir-ne a l’abast en cas d’incendi.

11-. XEMENEIES.

• Malgrat l’energia per moure la maquinària venia de les turbines mogudes per la força de l’aigua, a la fàbrica trobem aquestes tres xemeneies perquè en procés de tint i dels acabats era necessari utilitzar aigua calenta.

12-. CASA I JARDÍ DE L’AMO.

• Situada estratègicament entremig de la part fabril i els habitatges dels treballadors, amb un peu a cada costat.
• Exteriorment és un edifici molt auster, vol identificar-se amb la fisonomia de l’arquitectura industrial, però a l’interior era una altra cosa.
• Des de la porta d’entrada es pot veure una mica de l’enorme jardí privat que tenien els Sedó, amb una significativa col·lecció d’espècies vegetals exòtiques, molt del gust de l’època.
• A la façana de l’esquerra podem distingir el balcó principal de la casa, on es distingeixen en el forjat les inicials AS (Antoni Sedó) i rosetes.

13-. ENTRADA A LA COLÒNIA OBRERA.

• Les cases més antigues es troben a l’extrem contrari d’on ens trobem ara, la part alta, la més propera als horts (eren els carrers París i Londres).
• En una actuació, com a mínim “poc afortunada de l’INCASOL (propietari de la colònia obrera) l’any 2008 es van enderrocar unes fileres de cases (a banda i banda de l’església). El pla inicial era tornar-les a reconstruir, però no s’ha fet res més.
• En superfície la part de la colònia obrera representa el 50% del total, però està en un estat de conservació i manteniment pràcticament inexistent. Cal fer un projecte de futur per tot aquest espai i les persones que hi viuen.

14-. AFEGITS DE POSTGUERRA.

• Al límit exterior del recinte industrial, a prop de l’aqüeducte troben aquestes senzilles construccions dedicades a tasques de manteniment i construïdes durant la postguerra.
• A l’esquerra, en el sentit de la marxa, es pot veure la teulada de l’ampliació de la sala de telers, a un nivell sensiblement més baix de per on circulem en aquests moments. Veiem un sostre metàl·lic a dos vessants que amaga l’autèntic sostre “ondulat”, de totxo que hi ha a sota.

15-. AQÜEDUCTE.

• És la part final del canal que porta l’aigua des del Cairat fins la fàbrica. Aquesta obra la va començar Puig i Llagostera en els anys ’70 i a la seva mort prematura, el 1879, s’havia pràcticament acabat però no del tot. Serà el seu successor Antoni Sedó, el 1880 qui finalment l’inaugurarà. Proporcionarà una enorme font d’energia a la fàbrica i farà possible que la Colònia Sedó es converteixi en la més gran d’Espanya.

16-. DESVIACIÓ EN L’AQÜEDUCTE.

• El disseny original de l’aqüeducte (la part final més visible del llarg canal que porta l’aigua des de la presa del Cairat fins la fàbrica) feia que la caiguda de l’aigua al tram final fos tan alta (més de 20 m. d’alçada) i tan vertical que queia amb una força desmesurada perquè fos suportable per la maquinària de l’època, per això uns anys després de la seva entrada en funcionament Antoni Sedó va haver de fer una petita modificació i fer un salt bastants metres més lluny de l’original i amb una pendent de caiguda sensiblement més suau. Va ser quan es va instal·lar la turbina Planas que es pot veure actualment en el museu.

17-. FONERIA I MATERIAL SINTÈTIC.

• Els últims edificis que trobem. A la foneria (baixant part dreta) es reparaven les parts metàl·liques de la maquinària i altres elements.
• A la part esquerra trobem l’últim edifici, fet en temps de Xavier Sedó on es feia filatura amb material sintètic.